Vindicació del conte breu

Es veu sovint que, dins la narrativa, la novel·la és percebuda com el “gran gènere” mentre que el conte (o relat) és un “gènere menor”. Per això també hi ha qui diu que el conte és el pas previ de tot aquell que vulgui escriure novel·la (com una mena d’assaig preparatori). Personalment, sóc contrària a aquestes opinions. En primer lloc, perquè en tots dos gèneres l’escriptor pot arribar a excel·lir i oferir-nos una obra d’art inoblidable (se m’acudeixen, per exemple, la novel·la llarga Madame Bovary, de Gustave Flaubert, la novel·la breu Adolphe, de Benjamin Constant o el conte Tristesa, d’Anton Txèkhov: totes tres obres, amb la seva extensió respectiva, són veritables obres d’art). En segon lloc, perquè cada gènere té les seves pròpies regles (una altra cosa és on es troben més còmodes un escriptor o un lector determinats), i és aquí on es contraposen l’extensió de la novel·la a la tensió del conte. Per la seva brevetat, el conte ha de ser intens, ha de captar i mantenir l’interès del lector des de les primeres línies i no deixar-lo anar fins arribar al final (i, si pot ser, fer que continuï pensant més enllà de l’acte de lectura). Aquest procediment requereix d’una gran precisió per part de l’escriptor, que haurà de saber trobar les paraules justes i necessàries (i saber també esborrar-ne les sobreres) per a transmetre la història que es proposa contar. No en va l’escriptor argentí Julio Cortázar (gran teòric de la literatura) en un assaig titulat “Sobre el cuento” va comparar el conte amb una esfera:  

[El cuento] es algo que tiene un ciclo perfecto e implacable; algo que empieza y termina satisfactoriamente como la esfera en que ninguna molécula puede estar fuera de sus límites precisos.

Al llarg de la història de la literatura hi ha hagut diversos vindicadors del conte com a gènere perfectament vàlid i de gran complexitat, els quals no s’han limitat a fer-ne una defensa teòrica sinó que predicat amb l’exemple, com ara Gabriel García Márquez, Anton Txèkhov, Edgar Alan Poe, Jorge Luis Borges, Pere Calders o Quim Monzó.

Us poso dos exemples de contes breus que demostren fins on es pot arribar en l’art del conte. Tots dos són del nostre Calders, i són aviat microrelats (tan de moda avui dia) per la seva brevetat extrema:

 No se sap mai

De les quatre rodes del cotxe, n’hi havia una que girava al revés. Però era la bona, perquè provava d’allunyar-se d’una corba que ens va desmanegar a tots.

 

Qüestions de tràmit

Van dir al reu que tenia el dret d’una última voluntat, però ell respongué que passava, perquè no s’entendrien pas.

 

Podeu llegir més relats (molt) breus de Pere Calders aquí.

 

I també podeu llegir un exemple perfecte del que el mateix Cortázar considerava l’esfericitat del conte, en el seu relat “Continuidad de los parques“, conte esfèric per excel·lència.