Quant a vallesanna

Sóc una barcelonina que fa anys va fugir dels preus abusius dels pisos de la capital. Visc al Vallès, tinc arrels entre les vinyes del Penedès i la meva ànima pertany a les costes del Baix Ebre. Les aficions que més cultivo són la lectura i l’escriptura, entre d’altres (com el cinema, escoltar música o la jardineria).

Unchained Melody

[Dedico aquest post a Mario, Rosa Maria i Núria]

He tornat a veure Ghost (1990), de Jerry Zucker, amb en Patrick Swayze i la Demi Moore; és a dir, he tornat a emocionar-me, he tornat a riure, he tornat a disfrutar d’una banda sonora preciosa i he tornat a creure que realment hi ha films que no envelleixen amb el pas del temps (tot i algunes mancances de guió que podríem objectar-hi: sí que és un film rodó, però no és una obra mestra). Tot al contrari de Pretty Woman (amb en Richard Gere i la Julia Roberts), que es va fer el mateix any, o Dirty Dancing, amb el mateix Swayze, dos films perfectament oblidables i fins i tot estúpids. Ghost, en canvi, és una barreja ben reeixida de gèneres: amor, drama, comèdia, acció i thriller, que emociona de debò i que compta amb escenes memorables (com una de les inicials, quan el protagonista s’adona que està mort: la sorpresa és tan gran per a l’espectador com per al mateix personatge) i amb la presència d’una Whoopi Goldberg absolutament divertida en el paper de la mèdium de fireta que s’acaba sorprenent de les seves veritables dots ocultes. No és un film gens sensibler, tot i la forta càrrega sentimental que conté, i tothom (o això espero) pot entendre el dolor de la protagonista en perdre el seu company.

El film va representar la recuperació de la cançó Unchained melody, en la versió que n’havien fet The Righteous Brothers el 1965, que és la que sona en el jukebox durant la sensual escena entre els dos protagonistes. Tanmateix, la cançó era coneguda des del 1955, quan la van compondre Hy Zaret (lletra) i Alex North (música) expressament per al film Unchained, del mateix any, un drama que transcorria dins d’una presó i presentava els conflictes interns d’un home que dubtava entre fugir o acabar la seva condemna. La interpretava Todd Duncan, que apareix en una escena on canta davant l’expectació de la resta de presos. La cançó va ser nominada als Oscars de 1955, tot i que no va guanyar.

Al llarg del temps, diversos artistes han aportat la seva versió d’aquest tema, tant abans com després de l’èxit esdevingut amb Ghost, com ara Dionne Warwick, The Supremes, Roy Orbison, Elvis Presley, George Benson, Leo Sayer, U2, Air Supply, Neil Diamond, Cyndi Lauper o Barry Manilow, entre molts d’altres. Si cliqueu al nom de cada artista anireu a la pàgina del Youtube on podeu escoltar la seva versió respectiva. Personalment, les dues que més m’agraden són la de George Benson i la de Dionne Warwick, i la que menys la d’U2, amb un Bono cantant d’una manera massa afectada, com ja fa habitualment, però en aquesta cançó trobo que es passa i el que acaba semblant és que no s’hi troba a gust. Què en penseu, vosaltres?

Finalment, us en reprodueixo la lletra, que a mi em sembla adequadíssima per a la temàtica de Ghost, tant la romàntica com la sobrenatural (qüestió molt important en aquest film i de la qual potser parlaré un altre dia). No oblidem la darrera frase del film, pronunciada pel protagonista: “The love inside, you take it with you” (que es va traduir per “No t’imagines quant d’amor m’emporto”). La inclusió de la cançó Unchained Melody va ser un veritable encert i va acabar de reblar el clau de l’èxit del film:

Oh, my love, my darling,
I’ve hungered for your touch a long, lonely time,
Time goes by so slowly and time can do so much.
Are you still mine?
I need your love,
I need your love,
God speed your love to me.

Lonely rivers flow to the sea, to the sea
To the open arms of the sea
Lonely rivers sigh,
“Wait for me, wait for me”
“I’ll be coming home, wait for me!”

Oh, my love, my darling,
I’ve hungered for your touch a long, lonely time,
Time goes by so slowly and time can do so much.
Are you still mine?
I need your love,
I need your love,
God speed your love to me.



Felicitació

felicitació Anna 2_jpg



Similituds pertorbadores

senyeriiiiQuan vaig participar a la manifestació de la passada Diada, tot passejant pels carrers de Barna embolicada amb l’estelada vaig adonar-me de la importància històrica de l’acte no només pel nombre de persones congregades sinó pel fet que moltes parlaven en castellà. Fa anys que assisteixo a manifestacions independentistes (tant a Barna com a València) i això no ho havia vist mai. Una estona abans, en el TN migdia, havia vist una senyora amb un accent andalús marcadíssim que explicava com tenia prevista la seva assistència juntament amb la seva família a la manifestació de la tarda. Va ser aleshores quan em vaig adonar que la nostra societat estava experimentant un canvi molt positiu. Dos dies després, em trobava en un restaurant de La Pobla de Lillet i em vaig emocionar veient per TV-3 el nostre President explicant la nostra situació sociolingüística i històrica davant d’un grup d’empresaris a Madrid. Després d’això tot s’ha anat precipitant, i amb els canvis en el govern ara ja tenim apuntada una possible data per al referèndum (el 2014, tal com el preclar Carod-Rovira havia pronosticat fa uns anys). Molt bé! Sembla que això és fer cas del que demanem els catalans. Això és fer cas del clam del poble. Llàstima que tot s’estigui manegant entre dos únics partits (antagònics en aspectes no sobiranistes, per cert), i que no s’hagi optat per crear un front sobiranista que aplegués tots els partits que són, si més no, favorables al dret a decidir. En aquest sentit, el vet a la CUP per tal que no formés part de la cimera de partits en favor de la llengua va ser una decisió equivocada i molt llastimosa.

Tanmateix, a mi no deixa de neguitejar-me el fet que l’actual fet històric (que tot aquest procés cap a la independència s’hagi endegat en resposta a la manifestació de la societat civil catalana) recorda de manera una mica perillosa el que va passar, precisament, l’any 1714, tal com ens recorda l’escriptor Albert Sánchez Piñol en una entrevista que li fan al diari espanyol ABC respecte a la celebrada novel·la Victus:

–¿Ve similitudes entre 1714 y 2012?

-Algunas. La más reciente, la manifestación del 11 de septiembre: un giro narrativo. Sí, porque las clases dirigentes catalanas el 10 de septiembre piensan una cosa y el 12 de septiembre tienen otra posición. En 1713 los dirigentes catalanes no querían luchar, sino rendirse ante el avance borbónico y fue la presión popular la que les obligó a cambiar en 1714.

D’aquesta “altra posició” dels polítics són exemples clars el posicionament de Duran i Lleida (que, al principi, fins i tot, era contrari a assistir a la manifestació) i del PSC (esdevingut de cop i volta federalista per art gairebé de màgia). Esperem, però, que Sánchez-Piñol no tingui unes dots profètiques tan acusades com les de Carod-Rovira, pel bé de tots nosaltres, tenint en compte que el setge continu que se’ns està infligint des de les altes esferes espanyoles té un acusat paral·lelisme amb el que les tropes borbòniques van infligir a la nostra població fa ara gairebé 300 anys. I tots sabem (o hauríem de saber, i en aquest sentit la novel·la Victus és primordial per la seva càrrega pedagògica) quin va ser el tràgic final per a les llibertats del poble català en aquells moments fatídics.



Vindicació del conte breu

Es veu sovint que, dins la narrativa, la novel·la és percebuda com el “gran gènere” mentre que el conte (o relat) és un “gènere menor”. Per això també hi ha qui diu que el conte és el pas previ de tot aquell que vulgui escriure novel·la (com una mena d’assaig preparatori). Personalment, sóc contrària a aquestes opinions. En primer lloc, perquè en tots dos gèneres l’escriptor pot arribar a excel·lir i oferir-nos una obra d’art inoblidable (se m’acudeixen, per exemple, la novel·la llarga Madame Bovary, de Gustave Flaubert, la novel·la breu Adolphe, de Benjamin Constant o el conte Tristesa, d’Anton Txèkhov: totes tres obres, amb la seva extensió respectiva, són veritables obres d’art). En segon lloc, perquè cada gènere té les seves pròpies regles (una altra cosa és on es troben més còmodes un escriptor o un lector determinats), i és aquí on es contraposen l’extensió de la novel·la a la tensió del conte. Per la seva brevetat, el conte ha de ser intens, ha de captar i mantenir l’interès del lector des de les primeres línies i no deixar-lo anar fins arribar al final (i, si pot ser, fer que continuï pensant més enllà de l’acte de lectura). Aquest procediment requereix d’una gran precisió per part de l’escriptor, que haurà de saber trobar les paraules justes i necessàries (i saber també esborrar-ne les sobreres) per a transmetre la història que es proposa contar. No en va l’escriptor argentí Julio Cortázar (gran teòric de la literatura) en un assaig titulat “Sobre el cuento” va comparar el conte amb una esfera:  

[El cuento] es algo que tiene un ciclo perfecto e implacable; algo que empieza y termina satisfactoriamente como la esfera en que ninguna molécula puede estar fuera de sus límites precisos.

Al llarg de la història de la literatura hi ha hagut diversos vindicadors del conte com a gènere perfectament vàlid i de gran complexitat, els quals no s’han limitat a fer-ne una defensa teòrica sinó que predicat amb l’exemple, com ara Gabriel García Márquez, Anton Txèkhov, Edgar Alan Poe, Jorge Luis Borges, Pere Calders o Quim Monzó.

Us poso dos exemples de contes breus que demostren fins on es pot arribar en l’art del conte. Tots dos són del nostre Calders, i són aviat microrelats (tan de moda avui dia) per la seva brevetat extrema:

 No se sap mai

De les quatre rodes del cotxe, n’hi havia una que girava al revés. Però era la bona, perquè provava d’allunyar-se d’una corba que ens va desmanegar a tots.

 

Qüestions de tràmit

Van dir al reu que tenia el dret d’una última voluntat, però ell respongué que passava, perquè no s’entendrien pas.

 

Podeu llegir més relats (molt) breus de Pere Calders aquí.

 

I també podeu llegir un exemple perfecte del que el mateix Cortázar considerava l’esfericitat del conte, en el seu relat “Continuidad de los parques“, conte esfèric per excel·lència.

 

 

Inici

Avui enceto aquest quadern de bitàcola, on intentaré anar escrivint segons la inspiració de cada moment. Tant pot ser que parli d’un llibre o d’un film que m’hagin agradat com que renegui dels nostres dirigents i de la manera com gestionen el clam del poble. Com diu el títol del blog, aniré escrivint al meu aire…