Similituds pertorbadores

senyeriiiiQuan vaig participar a la manifestació de la passada Diada, tot passejant pels carrers de Barna embolicada amb l’estelada vaig adonar-me de la importància històrica de l’acte no només pel nombre de persones congregades sinó pel fet que moltes parlaven en castellà. Fa anys que assisteixo a manifestacions independentistes (tant a Barna com a València) i això no ho havia vist mai. Una estona abans, en el TN migdia, havia vist una senyora amb un accent andalús marcadíssim que explicava com tenia prevista la seva assistència juntament amb la seva família a la manifestació de la tarda. Va ser aleshores quan em vaig adonar que la nostra societat estava experimentant un canvi molt positiu. Dos dies després, em trobava en un restaurant de La Pobla de Lillet i em vaig emocionar veient per TV-3 el nostre President explicant la nostra situació sociolingüística i històrica davant d’un grup d’empresaris a Madrid. Després d’això tot s’ha anat precipitant, i amb els canvis en el govern ara ja tenim apuntada una possible data per al referèndum (el 2014, tal com el preclar Carod-Rovira havia pronosticat fa uns anys). Molt bé! Sembla que això és fer cas del que demanem els catalans. Això és fer cas del clam del poble. Llàstima que tot s’estigui manegant entre dos únics partits (antagònics en aspectes no sobiranistes, per cert), i que no s’hagi optat per crear un front sobiranista que aplegués tots els partits que són, si més no, favorables al dret a decidir. En aquest sentit, el vet a la CUP per tal que no formés part de la cimera de partits en favor de la llengua va ser una decisió equivocada i molt llastimosa.

Tanmateix, a mi no deixa de neguitejar-me el fet que l’actual fet històric (que tot aquest procés cap a la independència s’hagi endegat en resposta a la manifestació de la societat civil catalana) recorda de manera una mica perillosa el que va passar, precisament, l’any 1714, tal com ens recorda l’escriptor Albert Sánchez Piñol en una entrevista que li fan al diari espanyol ABC respecte a la celebrada novel·la Victus:

–¿Ve similitudes entre 1714 y 2012?

-Algunas. La más reciente, la manifestación del 11 de septiembre: un giro narrativo. Sí, porque las clases dirigentes catalanas el 10 de septiembre piensan una cosa y el 12 de septiembre tienen otra posición. En 1713 los dirigentes catalanes no querían luchar, sino rendirse ante el avance borbónico y fue la presión popular la que les obligó a cambiar en 1714.

D’aquesta “altra posició” dels polítics són exemples clars el posicionament de Duran i Lleida (que, al principi, fins i tot, era contrari a assistir a la manifestació) i del PSC (esdevingut de cop i volta federalista per art gairebé de màgia). Esperem, però, que Sánchez-Piñol no tingui unes dots profètiques tan acusades com les de Carod-Rovira, pel bé de tots nosaltres, tenint en compte que el setge continu que se’ns està infligint des de les altes esferes espanyoles té un acusat paral·lelisme amb el que les tropes borbòniques van infligir a la nostra població fa ara gairebé 300 anys. I tots sabem (o hauríem de saber, i en aquest sentit la novel·la Victus és primordial per la seva càrrega pedagògica) quin va ser el tràgic final per a les llibertats del poble català en aquells moments fatídics.